L’octubre de 1997 en Pau Font feia de monitor de natura a la casa de colònies Can Clarens a Vallgorguina i durant la castanyada li van demanar si podia fer un parell de cançons pels grups d’escoles que venien aquella setmana. En Pau, que tocava una mica la guitarra va dir que sí, però el primer dia van aparèixer 150 nens i nenes i ell anava amb una guitarra espanyola i sense cap equip de so. Veient la situació, va demanar ajuda a un bon amic músic, en Jordi Aubert, però com que treballava li va dir que no podia fer-ho. Però va pensar que tenia un amic que potser li podria interessar, l’Oriol Canals.

Durant aquella setmana l’Oriol i en Pau van fer els primers 5 bolos, improvisant una mica tot sigui dit, però tothom va quedar molt content. Per aquells bolos vam cobrar 8.000 pessetes (Uns 40 euros) per bolo. Després d’aquella setmana en Pau va plantejar seriosament muntar un grup d’animació.

L’Oriol va dir que sí, però no era un home de grans estructures, ni organitzacions i es va deixar portar per en Pau. En Pau era més organitzat i tenia recursos per fer una mica de promo del nou grup. En aquella època digitalment i a nivell d’internet, tot era molt precari, però vam poder fer una primera web i un tarjetó de promoció per repartir a tot arreu.

En Jordi Aubert, però va incorporar-se al grup i vam poder fer alguns bolos, pocs, durant el primer any. La cosa anava a més i també vam incorporar un teclista amic d’en Pau, en Marc Oriol.

En aquesta primera època no vam tenir mai bateria, acostumàvem a fer duet, trio i en ocasions formació de 4, però mantenint el format més acústic amb guitarres, baix i teclat.

Tampoc teníem un vestuari definit, cadascú anava una mica com volia, pel que veiem a les fotos acostumàvem a anar amb armilla, però poca cosa més. L’equip de so que portàvem era molt precari i el material en general també. Els principis sovint son així.

Era una bona època i la gent gastava diners en cultura. Vam començar a diversificar els formats dels bolos. Per castanyades i festes “menors” anàvem amb duet, normalment l’Oriol (veu i guitarra) i en Marc Oriol (veus i teclat), i quan en Marc no podia, hi anava en Pau, també amb teclat o guitarra.

Pot semblar mentida, però en aquella època era més potent fer promo amb tarjetons de cartró que per internet. No existien les xarxes socials, ni youtube, ni res. La gent rebia la informació en suports físics i ho desava en alguna carpeta de “recursos” que remiraves sovint per trobar allò que un dia et va arribar. Eren altres temps.

En Jordi per feina no podia venir gaire sovint i, com que cada vegada teníem més bolos entre setmana de fi de curs, castanyades, etc…vam decidir incorporar a algú que pogués venir sempre. El candidat va ser l’Albert Such a la guitarra que ja es quedaria tots els anys de la història del grup.

Hi havia una premissa no escrita al grup: tots havíem de cantar o fer veus. Tothom qui sortia a l’escenari era animador, malgrat que qui portava la veu cantant sempre, era l’Oriol Canals. Una altra premissa no escrita era que tots els qui fins aquell moment estàvem al grup, havíem passat per l’escoltisme, els caus vaja, i tocar la guitarra a la vora del foc, era la nostra afició. Això seria l’embrió de la futura creació del grup Kumbes del mambo, anys després.

Amb la incorporació de l’Albert, la part de guitarres quedava sobradament coberta, i com que en Marc feia teclat, en Pau es va comprar un baix, que li va agradar molt i ja no deixaria mai més de tocar.

La cosa anava molt i molt bé, fèiem molts bolos cada any i vam decidir gravar un disc l’any 2000, el DANSIM DANSAM. Com que no teníem massa calés, vam gravar-lo a l’estudi que hi havia al Casal de joves de les Corts a Barcelona, on treballava l’Oriol com a director. Les mescles la vam fer a l’estudi, ja desaparegut, La Peixera als soterranis d’uns locals del carrer Mèxic, a tocar de la plaça Espanya a Barcelona.

Aquest disc, malgrat que musicalment no era gaire bo, va ser tot un èxit. De fet Cavall de cartró als inicis triomfava més pel que transmetia a l’escenari i la capacitat de fer ballar a la gent, que per la qualitat musical en si. Amb els anys en vam anar aprenent, però si escoltem aquest disc ara, ens fa una mica de vergonya.

En tot cas, amb un grupet de canalla de l’Agrupament Escolta Sant Ferran, moltes ganes i una bona estona, vam gravar el disc en una sola sessió de dalt a baix, com si fos una actuació.

El disc, editat amb la discogràfica PDI, també desapareguda, contenia 12 cançons, 7 de pròpies i 5 adaptacions de cançons populars. Hi van col·laborar molts amics i coneguts als qui tornem a agrair el seu suport.

Penseu que en aquells temps els CD’s (Compact Disc pels més joves), era el que tothom tenia i escoltava. No hi havia Spotify, ni TikTok ni res. Vam vendre més de 2.000 unitats del disc, un a un als bolos. Sortíem amb una maleta plena de CD’s al final del bolo, normalment en Marc Oriol, i algun dia en veníem més de 20 o 30. També n’hi havia a les botigues de discos, però els d’animació sempre han estat en un racó fosc, darrere d’alguna fila poc ordenada.

A partir d’aquest punt ve la nostra època daurada. Fèiem més de 150 bolos cada any arreu de Catalunya, València i les illes. En èpoques fortes de carnestoltes o fi de curs havíem arribat a desdoblar-nos en 2 o 3 concerts alhora. Com que érem diferents membres, podíem fer duets solvents i quedar bé, però anàvem de cul. Podíem fer 4 bolos en un mateix dia seguits, inclús amb l’ajuda d’algun amic que ens muntava o desmuntava un equip de so, perquè nosaltres no teníem temps material de fer-ho. Pujàvem al cotxe sense canviar-nos de roba i anàvem al següent poble. Era una bogeria, i tot i que mai no ens va passar res greu, al cap d’uns anys vam decidir baixar una mica el ritme.

A tot això cal sumar que l’any 2000 havíem fundat els Kumbes del mambo, grup de festa major i animació per adults que era d’horaris nocturns. Aquesta combinació ratllava l’inhumà, però la feina és la feina i tots érem molt joves.

Seguíem fent molts bolos arreu, la cosa funcionava i la gent ja ens coneixia. L’Oriol Canals tenia ganes de fer coses per lliure i tots el vam animar a fer-ho. Ell era molt bo, tenia moltes inquietuds creatives i nosaltres no tant. Vam continuar com a Cavall de Cartró i l’Albert i en Pau van prendre el paper d’animadors. No era el mateix, però el grup no se’n va ressentir i teníem tanta feina com fins llavors.

La relació amb l’Oriol era excel·lent i sovint tocàvem junts, sobretot quan a ell li sortia un bolo amb banda. Més tard, ja vivint a l’Empordà, va muntar un grup d’animació amb gent de la zona, els Pumelus, certament era molt més pràctic.

A partir del 2010 vam desaccelerar una mica. Per circumstàncies de la vida, vivíem en diferents zones de Catalunya i la cosa es feia molt difícil. L’Albert Such va emprendre altres camins a l’Empordà i tocava molt amb l’Oriol en diverses formacions, La banda de l’all, Les granotes de la bassa…

En Pau va passar a fer d’animador del grup. Normalment amb banda, amb en Jaume Puig a la bateria i en Marc Pagès al baix. Seguíem fent bolos, però no tants com havíem tingut anys enrere.

Durant aquells anys havíem prioritzat molt els Kumbes del mambo i altres bandes de nit que funcionaven molt i bé, i de fet tant l’Oriol, com l’Albert formaven part d’aquestes bandes, o sigui, que seguíem tocant junts, però no a Cavall de Cartró.

El Nadal de 2014 és dels pitjors dies de les nostres vides. L’Oriol, amb qui tant havíem compartit, va morir en un fatídic accident de moto a Indonèsia durant el viatge de noces. Va ser un cop molt dur per tots els que l’estimàvem i, per a molts de nosaltres, la fi de la nostra carrera musical. Certament ja anava tot molt de baixada, però aquest fet sense voler-ho, va tancar una etapa de centenars de bolos i festes arreu del país.

El món de l’animació, la cultura popular i tots els que l’havíem conegut, vam haver d’acceptar de cop, que no el tornaríem a veure, ni a sentir-lo cantar. Va deixar un gran llegat musical i artístic que encara retenim a dins nostre.

Les seves cançons encara s’escolten, encara ressonen, però vam perdre un amic, un animador, un dinamitzador cultural, que no podrem substituir mai.

EL RETORN
Després d’uns anys fent altres projectes, aquest 2025, hem decidit tornar als escenaris. És una sensació molt bonica, que esperem gaudir d’allò més. Tornar a veure les galtes vermelles de la canalla fent parelles i rotllanes al ritme de les nostres cançons, no té preu. Bé, de fet sí que en té, no tocarem gratis, però ja ens entenem.

Esperem que aquesta història segueixi i puguem anar-la escrivint, serà un bon senyal que encara hi som i tenim ganes d’explicar-ho.